Política i literatura

No m'agrada

2006-05-31T12:20:00.000-07:00

l'altre dia estava en un bar i vaig escoltar la conversa d'unes dones q estaven prenent el cafè dp d portar els nens a l'escola. estaven comentant les seves magnifiques condicions laborals treballant de caixeres en un supermercat i com s'ho montaven per portar i recollir als nens de l'escola. la cosa era q es veu q ara l'escola cada vegada més es veu obligada a tenir serveis de guarderia, obrint a les 8 i tancant a les 6 per a que les mares tinguin temps al sortir de treballar d'anar a buscar-los. el problema era que aquest servei corre a carrec d l'escola o sinó d'uns serveis de cangurs voluntaris que s'estant montant les pròpies mares.
cadascú que en tregui la seva pròpia conclusió però a mi no em va agradar que aquestes mares se n'hagin de pensar les mil i una per poder adaptar el seu horari laboral amb la seva vida familiar. no m'agrada que l'escola carregui amb més responsabilitats de les que li pertoca i que els empresaris continuint tant panxos. No m'agrada.

Tampoc m'agraden totes les operacions d'externalitzacions que esta duent a terme Renfe. una d'elles consisteix de treure el personal de les taquilles de moltes estacions i posar-hi màquines. Primer d tot, com a usuaria de Renfe estic tipa, retards, bruticia, poca seguretat, falta d'informació. llavors amb les màquines no em vull ni imaginar els problemes q tindre, dp diuen no et preocupis q hi haura un personal molt atent per a informar-te del q faci falta. d'acord però no em vull ni imaginar les condicions d'aquests treballadors... i tot pq? pq té un pressupost deficitari i abans de privatitzar-la necessiten sanejar-la una miqueta... q Déu ens agafi confessats.

Any del Gos

2006-05-28T06:49:00.000-07:00

PERRO
Honesto, Confiable, Diligente, Perspicaz, Cariñoso, Amante de la diversión, Aventurero.
Los Perros son fieles, confiables y viven bajo su propio código de ética. Aunque son muy confiable, encuentran muy difícil confiar en los demás. Los Perros son amigos fieles y excepcionales para escuchar. Son los gerreros del Zodiaco Chino, ya que combatirán la injusticia y se alinearán con los desposeídos en cualquier moemento y lugar.Los Perros pueden ser muy rígidos en su pensamiento y su comportamiento. También tienden a ser de ánimos variable y necesitan estar solos un tiempo para estar de malas y recuperarse. Los Perros no confían fácilmente, pero con tiempo y suficiente evidencia de que alguien es digno de confianza serán más cálidos con él.Los Perros necesitan actividades físicas para ser felices. Se sumarán activamente a cualquier causa que consideren valiosa.En la búsqueda del amor, los Perros pueden ser su peor enemigo. Pueden estar tan ansiosos por introducirse en el ritual amoroso que crean demasiada tensión en su pareja potencial para que su danza amorosa pueda tener éxito.

cuttlas

2006-05-17T16:12:00.000-07:00

Said

2006-05-17T16:10:00.000-07:00

EDWARD W. SAID

ORIENTALISMO

“No pueden representarse a sí mismos, deben ser representados”

KARL MARX, El dieciocho brumario de Luis Bonaparte

“Oriente es una carrera”

BENJAMIN DISRAELI, Tancred

Foucault

2006-05-17T16:00:00.000-07:00

EL PANOPTlSMO
Michel Foucault

La inspección funciona sin cesar. La mirada está por doquier e movimiento: "Un cuerpo de milicia considerable, mandado por buenos oficiales y gentes de bien", cuerpos de guardia en las puertas, en el ayuntamiento y en todas las secciones para que la obediencia del pueblo sea más rápida y la autoridad de los magistrados más absoluta, "así como para vigilar todos los desórdenes, latrocinios y saqueos…

Esta vigilancia se apoya en un sistema de registro permanente: informes de los síndicos a los intendentes, de los intendentes a los regidores o al alcalde…

Este espacio cerrado, recortado, vigilado, en todos sus puntos, en el que los individuos están insertos en un lugar fijo, en el que los menores movimientos se hallan controlados, en el que todos los acontecimientos están registrados, en el que un trabajo ininterrumpido de escritura une el centro y la periferia, en el que el poder se ejerce por entero, de acuerdo con una figura jerárquica continua, en el que cada individuo está constantemente localizado: examinado y distribuido entre los vivos, los enfermos y los muertos -todo esto constituye un modelo compacto del dispositivo disciplinario. A la peste responde el orden; tiene por función desenredar todas las confusiones: la de la enfermedad que se trasmite cuando los cuerpos se mezclan; la del mal que se multiplica cuando el miedo y la muerte borran los interdictos. Prescribe a cada cual su lugar, a cada cual su cuerpo, a cada cual su enfermedad y su muerte, a cada cual su bien, por el efecto de un poder omnipresente y omnisciente que se subdivide él mismo de manera regular e ininterrumpida hasta la determinación final del individuo, de lo que lo caracteriza, de lo que le pertenece, de lo que le ocurre. Contra la peste que es mezcla, la disciplina hace valer su poder que es análisis. Ha habido en torno de la peste toda una ficción literaria de la fiesta: las leyes suspendidas, los interdictos levantados, el frenesí del tiempo que pasa, los cuerpos mezclándose sin respeto, los individuos que se desenmascaran, que abandonan su identidad estatutaria y la figura bajo la cual se los reconocía, dejando aparecer una verdad totalmente distinta. Pero ha habido también un sueño político de la peste, que era exactamente lo inverso: no la fiesta colectiva, sino las particiones estrictas; no las leyes trasgredidas, sino la penetración del reglamento hasta los más finos detalles de la existencia y por intermedio de una jerarquía completa que garantiza el funcionamiento capilar del poder; no las máscaras que se ponen y se quitan, sino la asignación a cada cual de su "verdadero" nombre, de su "verdadero" lugar, de su 'verdadero" cuerpo y de la "verdadera" enfermedad. La peste Como forma a la vez real e imaginaria del desorden tiene por correlato médico y político la disciplina. Por detrás de los dispositivos disciplinarios, se lee la obsesión de los "contagios", de la peste, de las revueltas, de los crímenes, de la vagancia, de las deserciones, de los individuos que aparecen y desaparecen, viven y mueren e el desorden.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente t las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atraviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor esta solo, perfectamente individualizado y constantemente visible. Rl dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que Permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, que en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

De ahí el efecto mayor del Panóptico: inducir en el detenido un estado consciente y permanente de visibilidad que garantiza el funcionamiento automático del poder. Hacer que la vigilancia sea permanente en sus efectos, incluso si es discontinua en su acción. Que la perfección del poder tienda a volver inútil la actualidad de su ejercicio; que este aparato arquitectónico sea una máquina de crear y de sostener una relación de poder independiente de aquel que lo ejerce; en suma, que los detenidos se hallen insertos en una situación de poder de la que ellos mismos son los portadores. Para esto, es a la vez demasiado y demasiado poco que el preso esté sin cesar observado por un vigilante: demasiado pocos porque lo esencial es que se sepa vigilado; demasiado, porque no tiene necesidad de serlo efectivamente

Una sujeción real nace mecánicamente de una relación ficticia.

esquema panóptico, sin anularse ni perder ninguna de sus propiedades, está destinado a difundirse en el cuerpo social; su vocación es volverse en él una función generalizada

* En Vigilar y castigar [1975]. México-Madrid: Siglo xxi, 2000: 199-230.

selecció d'ultimes tendències en literatura comparada

2006-05-17T15:57:00.000-07:00

Ho anyoro...

C. Lispector: Agua Viva
Es con una alegría tan profunda. Es un aleluya tal. Aleluya, grito, aleluya que se funde con el más oscuro alarido humano de dolor de separación pero que es un grito de felicidad diabólica. Porque ya nadie me ata. Sigo con capacidad de razonar -he estudiado matemáticas, que son la locura de la razón- pero ahora quiero el plasma, quiero alimentarme directamente de la placenta. Tengo un poco de miedo: miedo de entregarme, porque el próximo instante es lo desconocido. ¿El próximo instante está hecho por mí? ¿O se hace solo? Lo hacemos juntos con la respiración. Y con una desenvoltura de torero en la arena
Te digo: estoy intentando captar la cuarta dimensión del instante-ya, que de tan fugitivo ya no existe porque se ha convertido en un nuevo instante-ya que ahora tampoco existe. Quiero apoderarme del es de la cosa. Esos instantes que transcurren en el aire que respiro, como fuegos artificiales estallan mudos en el espacio. Quiero poseer los átomos del tiempo. Y quiero capturar el presente que, por su propia naturaleza, me está prohibido; el presente se me escapa, la actualidad huye, la actualidad soy yo siempre en presente. Sólo en el acto del amor -por la nítida abstracción de estrella de lo que se siente- se capta la incógnita del instante, que es duramente cristalina y vibra en el aire, y la vida es ese instante incontable, más grande que el acontecimiento en sí; n el amor el instante de júbilo impersonal refulge en el tire, gloria extraña del cuerpo, materia sensibilizada pot. el escalofrío de los instantes, y lo que se siente es al mismo tiempo inmaterial y tan objetivo que sucede como fuera del cuerpo, brillando en lo alto; alegría, la alegría es la materia del tiempo y es por excelencia el instante. 'en el instante está el es de sí mismo. Quiero captar mi es. Y canto un aleluya al aire como lo hace el pájaro. Y mi tanto no es de nadie. Pero no hay pasión sufrida en el dolor y en el amor a la que no le siga un aleluya

m'encantaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Freud

2006-05-15T14:27:00.000-07:00

Només recordar que Freud fa 150 anys, així q aprofitem tots els actes q es fan en commeració seva. d moment hi ha una peli que vull anar a veure: Freud, pasión secreta. ja us explicare...

¿Son más felices los ricos?

2006-05-15T14:22:00.000-07:00

¿QUÉ SENTIDO TIENE dejar a los propios herederos una notable riqueza como si eso pudiera comprarles la felicidad?

DAVID G. MYERS - 03:16 horas - 19/04/2004

Compra el dinero la felicidad? Pocos de nosotros estaríamos de acuerdo. Sin embargo, ¿podría algo más de dinero hacernos un poco más felices? Muchos de nosotros diríamos que sí. Además, la mayoría de la gente dice en las encuestas de opinión que sí, que les gustaría ser ricos. Tres de cada cuatro universitarios norteamericanos –casi el doble que en 1970– consideran “muy importante” o “esencial” que les “vaya muy bien económicamente”. El dinero tiene importancia.

“Por supuesto que el dinero compra la felicidad. ¿Quién no sería más feliz con un yate de diez o doce metros, una buena caravana y asistenta particular?” Como proclama un anuncio de automóviles Lexus, “quienquiera que dijo que el dinero no puede comprar la felicidad no lo está gastando adecuadamente”. En fin, ¿son más felices los ricos? Algunos investigadores han constatado que en los países pobres, como Bangladesh, ser relativamente acomodado aporta un mayor grado de bienestar. Necesitamos comida, descanso, techo y relación social. Y aun en países desarrollados, como Australia y Estados Unidos, el nivel de renta hasta un cierto punto permite predecir el nivel de felicidad.

No obstante –cosa de la que apenas se habla en nuestra era materialista–, en países en los que casi todo el mundo tiene cubiertas las necesidades básicas, la mayor prosperidad –sorprendentemente– cuenta poco. La correlación entre ingresos y felicidad es “sorprendentemente tenue”, observó el investigador de la Universidad de Michigan Ronald Inglehart en un estudio en 16 países entre un total de 170.000 personas.

La felicidad aumenta al ritmo del incremento de los ingresos hasta el punto de permitir atender las necesidades básicas y experimentar una sensación de control sobre la propia vida. Ahora bien, una vez se accede a cierto umbral de comodidades, el ingreso de una mayor cantidad de dinero sigue cumpliendo la conocida ley de rendimientos decrecientes. El segundo trozo de pastel nunca sabe tan bien como el primero.

Hasta los ganadores de la lotería y los enormemente ricos son sólo ligeramente más felices que el americano medio. Tener éxito aporta euforia temporal. Después nos adaptamos a nuestra nueva situación de forma que nuestras emociones reflejan los altibajos propios de las nuevas circunstancias en que vivimos. A la larga, la riqueza es como la salud: su carencia absoluta puede generar miseria, pero su posesión no equivale a la felicidad. La felicidad parece estribar menos en poseer lo que queremos que en querer lo que poseemos.

Considérese, asimismo, lo siguiente: ¿ha aflorado nuestra felicidad colectiva coincidiendo con la marea económica?

En 1957, cuando el economista John K. Galbraith se disponía a describir EE.UU. como “la sociedad próspera”, la renta per cápita de los norteamericanos, expresada en dólares actuales, era de 8.700 dólares. Actualmente es de más de 20.000 dólares. EE.UU., en comparación con 1957, es actualmente “la sociedad doblemente rica y próspera”, con el doble de lo que puede comprar el dinero. Poseemos el doble de coches por persona. Comemos fuera de casa el doble y medio de veces. En comparación con los últimos años del decenio de los 50 del siglo pasado, cuando pocos norteamericanos poseían lavavajilla, secadora o aire acondicionado, hoy día poseen estos aparatos la mayoría de ellos. Así pues, y de acuerdo con la idea de que es muy importante ser muy rico y próspero, preguntémonos: ¿somos ahora más felices?

No lo somos. Desde 1957, el número de norteamericanos que dicen ser “muy felices” ha disminuido de un 35% a un 32%. Mientras tanto, la tasa de divorcios se ha multiplicado por dos, el suicidio de adolescentes casi se ha triplicado, la tasa de delitos violentos casi se ha cuadruplicado (aun después de la reciente disminución) y la depresión ha subido como la espuma. Estos rasgos de la vida actual constituyen una auténtica bomba bajo el materialismo que caracteriza nuestra sociedad: el crecimiento económico no ha fomentado una mayor dimensión ética de la persona, un hecho asimismo verificable en Europa y Japón. En Gran Bretaña, por ejemplo, el gran aumento en el porcentaje de hogares poseedores de coche, calefacción central y teléfono no ha se ha visto acompañado de una mayor felicidad.

En cierto modo, es cosa sabida. El sociólogo de Princeton, Robert Wuthnow, ha señalado que un 89% de las personas afirma que “nuestra sociedad es exageradamente materialista”. ¡Hay más personas materialistas, eso es todo! Porque lo cierto es que constató también que un 84% desea tener más dinero y un 78% afirma que es “muy o bastante importante” poseer “una hermosa casa, un coche nuevo y otras cosas buenas”.

Pero uno se pregunta, ¿qué sentido tiene todo esto? “¿Por qué –se preguntó el profeta Isaías– gastas tu dinero en lo que no te alimenta e inviertes tu trabajo y esfuerzo en lo que no te satisface?” ¿Qué sentido tiene acumular montones de discos compactos que no se oyen, tener armarios llenos de ropa que apenas se lleva y garajes con coches lujosos, todo ello adquirido en una estéril búsqueda de una felicidad esquiva? ¿Qué sentido tiene dejar a los propios herederos una notable riqueza como si eso pudiera comprarles la felicidad, siendo así que esa riqueza podría beneficiar tanto a un mundo doliente?

DAVID G. MYERS, profesor de Psicología en Hope College, Holland, Michigan (EE.UU.). Autor de “The american paradox: Spiritual hunger in an age of plenty”
Traducción: José M. Puig de la Bellacasa

massa pessimista potser?

2006-05-15T14:16:00.000-07:00

A quin punt hem arribat? Fins a on ha estat capaç la nostra especie? Cada cop més deshumanitzats, amb una pèrdua de consciència q ni nosaltres mateixos sabem qui som, no sabem que és la relitat ni q és producte de la nostra imaginació. Un món ón ningu coneix a ningu, on tots van a la seva, q no ens ajudem fins q es massa tard i en el q tots ens pensem superiors al veï.
Ens pensem lliures i mai no hem estat tan esclaus, només fa falta observar-nos desde fora, cada dia, ens llevem pq ens ho mana un petit aparell q l’unic q sap fer es irritar-nos i mig adormits anem cap a l’estació a agafar aquell magnific invent q per comptes de millorar-nos la vida ens l’esta amargant, es a dir el tren, cada cop anem a treballar més lluny, ens passem més hores viatjant, d’una a banda a l’altra com a ninots i dp ens pensem els més lliures, observem-nos al tren, tots apilotonats, dirigint-nos al nostre lloc de treball com a ovelletes q es dirigeixen a pasturar per a dp oferir un bon formatge al gran pastor, en el tren no sabem fer res mes q llegir aquests magnifics q algu s’atreveix a anomenar diaris, ens pensem q amb aquests “diaris” ja estem ben informats i en tenim prou per saber q passa al món, això es el q jo anomeno hegemonia ideológica del segle xxi, llegim l’horoscop i cap al treball. Un treball, temporal, al q ens van trucar ahir desde l’agencia temporal per incorporarnos avui mateix ja que sino perdiem el lloc i q no sabem fins quan durara, arribem al treball, ens trobem amb molta gent q esta en la nostra mateixa situació, però hem perdut el costum d tractar amb la gent i tan sols hi creuem unes mirades, un qualsevol ens anomena els seus subordinats i ens diu com hem d realitzar la feina, per suposat estlabint uns minims q sinó es compleixen a la semana estas despedida, i tenint tot el temps controlat inclós el d’anar al lavabo i els torns de l’esmorzar, q per no trair als seus ideals i per por de la nostra irresponsabilitat ens ordenen amb qui hem de esmorzar, no sigui cosa que es creii un clima de companyerisme que fagi perillar la preciada competitivitat. Després d’aquesta jornada laboral de sis hores a la que hem paguen 500 euros, amb els quals no en tinc prou per sobreviure, atenció que no he dit viure (ja que molts no sabem q es això), hem disposo a realitzar la búsqueda d’una segon treball que hem permeti arribar a finals de més, evidentment això d’arribara finals de mes és un dir ja que cada cop augmenten els q ni de broma hi arriben, ara per buscar treball, ja sigui l`unic o complementari ja no m’apunto a l’inem, no apareixo a cap llista, soc invisible, faig una recerca personal o sinó recorro al sector privat, el gran substitut del sector públic, q aquest segur q m’ofereix un bon treball i com el seu nom indica temporal, q es el q tot home amb una hipoteca i familia a mantenir podria desitjar: un treball temporal! Despres de moltes entrevistes i de probes tontes trobo un altre treball, aquest de quatre hores per el que hem pagaran 400 euros aixi que podem dir q la meva jornada laboral sera de 10 hores més les tres q em passo al tren son 13 hores fora de cassa, si el dia en te 24 m’en queden 11, daquestes 11 suposadament he de dormir, fer les feines de casa o cuidar de la familia i si em queda temps cuidar-me de mi mateixa, amb aquestes situacions com arribare al cap de setmana? Tindre algunes ganes de fer alguna cosa? O nomes voldre dormir? I no aixecarme mai mes?

wilde

2006-05-14T14:54:00.000-07:00

No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo.(Oscar Wilde).

jaja no digueu q no es boníssim

A veces podemos pasarnos años sin vivir en absoluto, y de pronto toda nuestra vida se concentra en un solo instante.

Las mujeres han sido hechas para ser amadas, no para ser comprendidas.

Perdona siempre a tu enemigo. No hay nada que le enfurezca más.

Si usted quiere saber lo que una mujer dice realmente, mírela, no la escuche.

Els distinguits contradiuen els altres. Els savis es contradiuen a si mateixos.

L'avorriment és la majoria d'edat de las serietat.

Només els superficials es coneixen a si mateixos.

Als exàmens, els ximples fan preguntes q els savis no poden respondre.

La veritable perfecció de l'home no rau en el que té, sinó en el que és.

la fam, no el pecat, engendra el delicte. Quan tots els membres d'una comunitat comptin amb el necessàri per cobrir les seves necessitats i no siguin amoïnats pel veí, no tindran cap interés a amoïnar els altres.

Per al cervell i la moral és perjudicial fer res més en que no trobi plaer.

El progrés consisteix en la realització de les utopies.

ànims jornalers!

2006-04-30T14:22:00.000-07:00

només donar ànims als jornalers andalusos q han fet una assentada pacifica en una propietat de la duquesta de Alba (la major terratinent d'espanya) aprofitant que dema és el primer d maig.
entre altres coses reclamen reforma agraria (q ya va tocando), prestacions d'atur i repartiment dels fons europeus, i es q si, Espanya s'emporta moltes ajudes d la PAC però aquestes realment és com és diu q van dirigides a subvencionar els pagesoso?o van a la butxaca d la duquesa i contribueixen a mantenir el seu ritme d vida? i si ara estem així que passara al 2007 quan deixem d rebre moltes d'aquestes ajudes?ja que espanya no es q deixi de formar part dels PIG's sino que el grup d paisos mes pobres d la unió s'amplia i per tant toca repartir...llavors la duquesa sera solidaria?o tindra la barra d culpabilitzar a la precarietat dels jornalers al procès d'integració europeu?
tot i q si, hem d culpar a la duquesa però tb a les institucions q permeten q aquests diners no vagin al treballador i passin a unes mans corruptes...
veient aquells homes semblava q no haguès passat el temps, q estiguès veient imatges d'abans de la guerra i sentint al Miguel Hernàndez dient allò d: aceituneros de jaén! i es q sortien parlant i dient:llevo 50 años trabajando y q tengo?ná d ná i es q vergonya em fa, mirem com estant els pagesos dl Brasil i el movimiento d los sin tierra i bueno d moment els hem intentat emular però jo aniria més enllà i com han fet ells doncs pq no?ocupar, qui treballa la terra?qui té la terra?és lògic?

ole ole i ole

2006-04-27T15:27:00.000-07:00

Després de veure l'entrevista de la nit al dia a Carod Rovira només puc dir q ole ole i ole, un paio q sap parlar, mantenir la calma i ser honest. tot i q jo no tingui molt clar encara el meu vot crec que la seva justificació del vot nul és molt vàlida i té raó, ells no posen obstacles a l'Estatut, no volen impedir-ne l'aprobació ni en neguen la seva millora respecte el e 1979, però reconèixer els seus mèrits no vol dir que s'hagi d'aceptar una cosa que no ens reconeix els nostres drets i molt menys allò que anteriorment tot un parlament havia aceptat, per tant, vot nul, recordant que volem el que en el seu dia to si vam estar d'acord.
per cert, q continui això d parlar clar, i es q així es fa, amb la veritat per endavant, i qui s'ofengui doncs...a se siente! i es que és una vergonya que gent que es fa dir a si mateixa catalana i defensora de tot el que comporta la cultura catalana com pot ser gent de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica doncs hàgin votat en contra el reconeixement del català a europa,dins les seves formacions corresponents (partit popular europeu i partit libeal), així que si la nostra pròpia gent es nega a aceptar la seva llengua materna q en podem esperar?q quedi clar que no estic sent catastrofista respecte el futur de la llengua sinó que incito a la reflexió sobre els nostres representants i si realment aquests són el q diuen ser, o encara pitjor, aquesta gent sap el q esta fent??

Kafka

2006-04-20T13:04:00.000-07:00

parlant amb la Miriam em va tornar a venir al cap la metamorfosis, de Kafka, fa molt que la vaig llegir però em va marcar bastant, en cap moment veia aquell monstruós escarbat, sinó q veia al pobre Gregorio Samsa sol i sent humiliat i a sobre per qui més pot fer mal, la teva pròpia gent, sentia la decepció q ell va tenir, la solitud q estava patint, l'exili a sota al llit i la resignació per la seva condició. i es q tots som molt egoistes, realment veus com es comporta molta gent quan te algu diferent o malalt a casa i és q és això el q ens ve a dir kafka, ja que en el moment en q va escriure el relat ell ho estava, veus com em som d'hipòcrites, com només pensem en nosaltres matiexos i a sobre tenim el morro d'enfadar-nos quan ens ho recriminen o la poca vergonya d negar-ho, però per sort encara queda gent que mai deixarà de banda al Gregorio Samsa, són gent q val molt la pena, i q els q els tenen al costat no saben prou com son d'afortunats, i és q crec q sense ells el món no tiraria endavant, ja estariem tots morts, abandonats i sense gaudir de la seva companyia. oblidem-nos de si és diferent o no ens agrada, mirem qui és, com es comporta, q no ens enganyin i apropem-nos a tots els Samsa q hi ha en aquest món, pq al cap i a la fi uns sense els altres no seriem res.

Sort de França

2006-04-02T05:41:00.000-07:00

Només dir q admiro a França, ells si q estan preparats per la revolució. això si que és una autèntica ciutadania q sap el q vol i q no esta disposada a q els prenguin el pél.
vaig haver d'avançar la meva tornada d França degut a que els sindicats es van solidaritzar amb els estudiants i joves en contra la CPF i durant dos dies els trens internacionals no funionaven, però totes les molèsties que em podien haver causat sén poques en comparació amb les q ens causarien si la CPF tira endavant, per tant tots els meus ànims cap als joves francesos, espero q els seu entusiasme arribi aviat aqui i d'una vegada per totes començem a dir prou!

Crònica d'una festa anunciada

2006-03-20T07:08:00.000-08:00

Les FALLES, aquest cap de setmana hi he estat, i la veritat és que es una experiència totalment recomanable i que s'ha de repetir. Només arribar a l'estació ja em vaig sorprendre i vaig veure que València era més del que m'esperava. Al baixar del tren ja vaig fer mostra d'un egocentrisme al no parar prou atenció a la llengua parlada per megàfonia i preguntar-me per quin idioma es parlava, al veure q no era castellà, angles, frances, o català central vaig pensar, coi si que venen turistes aqui q fins i tot parlen aquesta llengua q no identifico i amb la verngonya conseqüent vaig descobrir només escoltant una miqueta q alló era valencià!! i bueno em vaig posar molt contenta..(per això de q es parles en valencià evidentment, pro l'alegria en aquest sentit no va durar gaire). i res, dp d baixar del tren i deixar les bosses a la consigna ens vam disposar a anar a veure les falles, q bueno ingenues d nosaltres ens pensavem q serien poquetes, i bueno si a 700 en considerem poquetes... jo no vaig visitar ni 100, però és impressionant, a cada carrer i ha una falla, i deu n'hi do amb la falla allò es un monument imperial que no se com s'ho han fet per construir allò, i la majòria d'aquestes van acompanyades amb la falla infantil q totes són molt mones, i dius no m'estranya que plorin tant quan les cremen pq realment es una pena... tb s'ha d dir, q en part ho trobo un derroche d diners pq tot això val una pasta...bueno continuant amb el derroche d pasta, vam anar a veure el desfile d les falleres i fallleros que feien dp d fer l'adoració a la verge dls desamparats, allò si q és una verge i la resta són tonteries...com imposa.. dp d fer l'ofrena veus a totes les falleres plorant, però plorant plorant, i clar tu que no ets d'alla i q no comprens el sentiment dius no pot ser, i inclus et pot provocar el sonriure, pro clar dp t'ho expliquen i ja vas captant..és una mica com la missió de tota valenciana, vestir-se de fallera i passar per davant d la verge, això ho estan esperant tot l'any i si tenim en compte tot el q s'han gastat tb entens pq ploren tant, i es que en un vestit es poden gastar 6 millons d peles i això les discretes pq una fallera major es gasta més d 100 millons, així per la cara, i jo pregunto, la fallera major amb quins criteris la trien?i per decepció meva és q pagant st pere canta així q qui més paga més possiblitats d ser fallera major té, 100 millons en vestuari, convits... i tot per tenir l'honor d ser fallera... potser ni tanto ni tan poco, no?
referent a la llengua vaig tenir uns petits incidents pro aquets queden esborrats per tota la gent maca i agradable que vam trobar. les falles tb hi van ajudar molt ja que totes estaven en catala i eren molt satiriques, eren genials això si havies d saber quina era la critica pq sino corries el perill d quedar-te igual,..
fent-me una foto amb un ninot del carod rovira vaig acabar amb les meves pors dels coets permanents ja que men va estallar un al peu pro per sort meva només era sonor, així q desde llavors ja caminava més tranquil·la i no patia per si em bombardejaven a coets, ja podia anar cap a la mascleta ben tranquil·leta i nomes patir pq no em quedes sorda..
sobre les meves missions a la fi van quedar complertes, és a dir, menjar paella, veure aigua d valència i menjar bunyols!
i res més, gràcies a les meves companyes d viatge q son magnifiques i fins la propera València!

+ Bucay

2006-03-05T11:16:00.000-08:00

QUIERO
Cartas para Claudia 1989

Quiero que me oigas sin juzgarme.
Quiero que opines in aconsejarme.
Quiero que confíes en mí sin exigirme.
Quiero que me ayudes sin intentar decidir por mí.
Quiero que me cuides sin anularme.
Quiero que me mires sin proyectar
tus cosas en mí.
Quiero que me abraces sin asfixiarme.
Quiero que me animes sin empujarme.
Quiero que me sostengas sin hacer cargo de mí.
Quiero que me protejas sin mentiras.
Quiero que te acerques sin invadirme.
Quiero que conozcas las cosas mías
Que más te disgusten.
Que las aceptes y no pretendas cambiarlas.
Quiero que sepas...

Que hoy puedes contar conmigo...

Sin condiciones

No cal afegir-hi res oi? anava a dir q és complicat estimar, però millor dit q ho compliquem nosaltres...

Jorge Bucay

2006-03-05T11:05:00.001-08:00

he treobat un poema dl Bucay q expresa molt bé el q em passa a mi el tema d l'edat, no se pq desde q vaig fer els 19 q a cada aniversari em deprimeixo, se q no en tinc motius però no ho puc evitar.... no es q em preocupi només fer-me vella, i q em surtin arrugues i q passi el temps...sinó q vull fer moltes coses i tinc por d no poder-les fer, voldria fer tot al seu moment sense equivocar-me, en el seu moment, quan toca, però clar això mai es així i per tant moltes vegades tendeixo al penediment o a una pitjor tortura d pensar: q hagués passat si ho hagués fet????d'aqui el meu nick d no hay nostalgia peor q añorar lo q nunca sucedió...
aqui va el poema:

Brevedad:
(d cuentos para pensar)
He nacido hoy de madrugada
viví mi niñez esta mañana
y sobre el mediodía
ya transitaba mi adolescencia.
Y no es que me asuste
que el tiempo se me pase tan aprisa
sólo me inquieta un poco pensar
que tal vez mañana
yo sea
demasiado viejo
para ser lo que he dejado pendiente

on és la literatura?

2006-03-04T08:48:00.000-08:00

ja sé q aquest blog és sobre política i literatura i q només sembla d política, però és q això va a dies... i bueno pq no sigui dit parlaré una miquesta d literatura (com si el q jo parli o escrigui interesses amb algu, però bueno d ilusión tb se vive, o en tot cas a mi m'agrada escriure i m'ajuda, diria q la majoria dls q escriuen ho fan per necessitat, no se a qui vaig escoltar q l'altruisme no exisiteix, i això es pot aplicar a tot, es pur egoisme, i si, sent egoista tb puc fer el bé als altres.
bueno vaig al tema, fa poc em vaig llegir cronica de una muerte anunciada, del Gabriel García Márqez, és curtet i.. esta bé, la veritat és q jo potser m'esperava una miqueta més i m'esperava un altre final, però el problema de q no m'entusiasmes tant, es q l'estava comparant amb memorias de mis putas tristes, q aquest realment si q em va apassionar, em va encantar, al principi amb aquest títol dius:uiiiiiiii aquest tio és un mascliste misògen, d q va?però no, veus com una prostituta jove inspira tendresa a un "usuari" q la demana per la seva virginitat i a la madam q n'espera obtenir el màxim benefici (jaja em fa riure això d la madam) amb aquest relat veus com la relació va més enllà i no es limita a una simple mercaderia, s'estableix una relació de per vida, d'amistat, amor i protecció. No se que dir-ne més, només q us la recomano, q segur q us agrada, i vosaltres tb sentireu aquesta tendresa, el més fort és q al contrari d q pots pensar incialment acabes sentint més tendresa i compassió cap al vell i la madam q cap a la jove prostituta.

fa poc vaig llegir una entrevista q li feien al Gabo, es veu q ja sha retirat de l'escriptura, em va saber molt de greu, quan diu retirar-se, sobretot es refereix als compromisos amb les editorials, és a dir, q ara només ens queda esperar i confiar amb la "divina" inspiració i ojala bén aviat tinguem a les mans una novetat seva, em sabria molt de greu perdre un talent així, però d moment em dedicare a llegir les seves obres q no són poques i jo només n'he llegit tres...

una mica d tot

2006-03-04T08:34:00.000-08:00

casualitats d la vida, en pocs dies he parlat amb varies persones sobre la falta o millor dit d la pèrdua de valors en la nostra societat, valors referents al famós civisme, respecte, autoritat dls professors i pares (q es podria qüestionar l'autoritat com a valor), l'educació ciutadana... en definitiva tots aquells minims q ens permeten dur una convivència pacifica, i jo em pregunto i això a q es deu? m'he d posar pesimista i no creure en l'esser humà? en pensar q no tenim futur? o és q la culpa d'això la té la laicització de la societat amb la conseqüent pèrdua d'influència de la religió? la veritat jo no crec q sigui culpa de la laicitizació, si penses en això estaria donant raó aquells q veuen a la religió com una simple eïna per a mantenir cohesionada la societat (fins aqui hi puc estar d'acord) però el q ja no crec es q la religió tingui el monopoli d'aquests valors, si que molts hi poden coincidir però res més, és a dir, crec q el problema va més enllà, però no se quina en pot ser la causa, potser els q em coneixeu ja estareu pensant en q estic culpabilitzant al sistema econòmic, no se si això és simplificar massa, però per mi l'arrel dl problema es troba en l'economia. Altres, paralel·lament amb la laicització de les societats afeigeixen l'ampliació de models familiars a la falta dels valors, tampoc crec q sigui aquesta la qüestió, és més, ho trobo una posició bastant conservadora, no té ni cap ni peus dir q un home i una dona transmetran uns valors més aptes per a la convivència q dos persones dls mateix sexe o una familia monoparental. per tant jo aposto per un repartiment més equitatiu de la riquesa, per a tornar a ser persones, és a dir, ens estem automatitzant massa, no ens parem a pensar q estem fent ni cap a on estem anant, pensem en q tots som iguals, hauriem de pendre més consciència d la cosa pública i... deixar de ser subjectes i tornar a ser persones i pq no, tornar a ser col·lectius.

Conspiracions???

2006-02-09T09:58:00.000-08:00

Estic alarmada i no se si preocupar-me.
De dues coses us vull parlar: de les famoses caricatures de Mahoma i de l'acord entre socialistes i populars europeus per a aprovar la directiva Bolkestein (liberalització de serveis).
Sobre les caricatures de Mahoma, en un primer moment pensava home potser si q el diari s'ha passat publicant-les ja q l'islam no permet fer-ne representacions però han d'entendre la nostra llibertat d'expressió i a la vegada trobo desmesurada la seva resposta, ja q demanant perdó i substituint als responsables doncs trobo q ja nhi ha prou. Però cada cop davant noves informacions em vaig questionant aquesta resposta (i que quedi clar q en cap moment em posicionaré a favor dls fonamentalistes i d'aquells q utilitzen la violència per aconseguir qualsevol objectiu) però el q em fa dubtar és: pq aquestes vinyetes havent aparegut al setembre causen ara aquesta reacció???quina casualitat q apareixen quan hi han més problemes amb l'Iran i l'armament nuclear així com la intesificació de les critiques cap al regim libia. pq es centren ara tots els mitjans d comunicació en crear una opinió desfavorable cap al món àrab???? no serà que volen preparar la opinió pública per a una guerra¿?és a dir, no ens estaran dominant la opinió per a legitimar una guerra contra l'Iran i Siria?? no ho se, prefereixo pensar q no, però en tot cas q deu ens agafi.
siusplau no diem q estem davant un xoc d civilitzacions això seria donar la raó a aquells q estan a favor d l'hegemonia i en contra d la convivència entre pobles diferents però en igualtat.
(recordar q el diari danès q les va publicar es d'extrema dreta i xenofob, no ho dic jo, ho diu el premi nobel d literatura Gunter Grass)

TU

2006-02-06T15:48:00.000-08:00

Serrant fusta. Fent coques. Bebent bitter kas. Llegint revistes. Perruqueria. Maquillatge. Plorant. Parlant. Rient. Cridant. Piscina. Companyerisme. Maleïnt la mentida. No tenir péls a la llengua. Sense hopocresies. Dient les veritats i perdent les amistats. Acollint. Donant ajuda. Demanant ajuda. Depressió. Alegria. Amor. Petons. Sent tu i només tu. Qüestionar-se les petites coses. Gossos. Gats. Estiu. No complicar-se. Familia.

Maragall decepcionant

2006-01-30T13:32:00.000-08:00

Després d veure l'entrevista q li han fet al President Maragall per TV3 la veritat és q poca cosa tinc a dir. m'ha resultat bastant decepcionant i es q per molt q mhi esforçi a defensar-lo aquest home em deixa sense recursos, per molt q m'agradi o li tingui simpatia crec q no es un president prou competent, no respon a cap d les preguntes, i em sembla una falta d respecte cap a la població q dp d 2 anys q han estat dedicant-se a l'estatut, utilitzant els nostres recursos, ara vagin i diguin q el q sha aconseguit ja n'hi ha prou i q durara 25 anys. ,mmm aviam aquesta gent a qui vol pendre el pel??vull dir, q dimiteixin tots home, si el 2001 zaplana ja va proposar aquestes mesures pq no es van aceptar??almenys ara només ens quedarien 20 anys per esperar a recuperar una mica dl q es nostre i a la vegada aquesta gent es podria haver dedicat a una cosa mes productiva per el pais.

1 extraña dictadura

2006-01-29T08:29:00.000-08:00

Ara estava estudiant economia i m'estava fotent histerica, tno puc creure'm q el manual recomanat (lecciones de economía española) m'estigui dient el q diu,entre altres coses, defensa la directiva Bolkestein (proposta d la comissió per a liberalitzar i privatitzar els serveis, entre ells alguns tan bàsics com l'educació o la sanitat), tb s'afrima q el govern hauria de subvencionar els contractes per afrontar l'atur (es a dir q a sobre nosaltres mateixos ens hem d pagar el sou) o q si no hi hagues aquesta falta d mobilitat geogràfica doncs l'atur disminuiria, és a dir, q per exemple els de Seat si volen treballar q se'n vagin a Rumania o a ón es traslladi l'empresa...aquests arguments m'han fet pensar en una ressenya q vaig fer l'any passat sobre un llibre de Vivianne Forrester: Una extranya dictadura, us el recomano! no es fa gens pesat pq ella es novel·lista i no economista així q es apte per a tots els publics. us la poso a continuació, és una miqueta llarga (5pags), però siusplau tingueu paciència i llegiu-la, val la pena. Entre tots podem desemnarcar aquesta dictadura q poc a poc s'ha anat instaurat entre nosaltres.
(tinc problemes tècnics per posar-vos la ressenya, tan aviat com pugui us la poso!)
ara torno a l'estudi

Mas.... q se't veu el plumero!!!

2006-01-25T13:18:00.000-08:00

Oi, oi, oi!mireu q és trist q tinguen un president de la Generalitat i un tripartit hagi d'anar l'oposició i aconseguir ella un Estatut... si es q son uns incomptents...sort dels salvadors sinó... i es q estic flipant amb l'art q tenen per manipular i dominar el llenguatge.
Mas diu q si no tenim Estatut sera per culpa d'Esquerra, i es q aquests d'esquerra no saben fer altra cosa q dir q no, i això q fa menys d'una setmana no paraven d dir q si no era ara amb el Zapatero doncs no se quan seria, i clara ara q va CIU i pacta amb el ZP doncs no els agrada...
mmm aviam, ERC i tothom amb una mica d memòria diria q si no s'aconseguia ara l'Estatut doncs dificilment ho aconseguiriem més endavant, bàsicament dic ara pq tots sabem q aquest govern es caracteritza pel nou talante, i si, evidentment ha d ser amb ZP però això no vol dir aceptar qualsevol cosa q ens ofereixin, encara q no sigui dolenta, però si no és el q demanavem i el q ens mereixem pq ho hauriem d'aceptar????? doncs pq la politica es veu q es així, i es q li he vist el plumero al Mas, diu q ara volen afavorir la governavilitat amb el PSOE, (i es q el sr.Mas diu q te com a prioritat governar el seu país, Catalunya, però clar, es veu q la seu esta a Madrid), bueno resulta q al Mas se li han obert els ulls, ell pacta l'Estatut i d'aqui poc el tenim d ministre a madrid...si es q...i això ho ha dit ell, diu q no aquesta legislatura, q si d cas a la propera, jo no ho se, potser ara es notaria massa, però esperem q passa, aviam si d'aqui poc se li dona al zp per remodelar el seu gabinet (com li va passar fa poc al pasquis) i tenim al Mas d ministre d'economia, ja q es veu q es la materia q més li va...(i a qui no?)....
espereu q pensi quina seria l'estrategia... referendum, erc diu no, eleccions anticipades i guanya ciu, i a la vegada entra al govern d madrid? hipotesis b: guanya psc, pero governa amb ciu, i a la vegada ministeri a madrid per ciu? hipotesi c: erc demana el no, però no tenen pq dissoldre el pacte dl tinell, jo en part em decanto per una defensa d mantenir el tripartit, mes q res pq no crec q el psc/psoe sigui realment un partido SOCIALISTA OBRERO això si, si q crec q sigui ESPAÑOL... llavors vull q ERC I ICV continuin al govern tot i q tb dubto d la seva terminologia, sobre tot els eco... es a dir q amb tanta hipotesis m'he perdut, pq una cosa és el q jo vull i una altra es el q passarà, però diria q a la gent catalanista i d'esquerres (per estar en acord amb el triunvirato) doncs ens interessa q es mantingui aquest i acabi la legislatura, encara q erc digui no a l'Estatut, q de fet tal com estan ara les coses doncs tampoc ho trobaria tan malament...
(mañana más).

Cavaco

2006-01-24T14:21:00.000-08:00

Bueno... ara toca parlar d portugal...portugal??si si portugal...aquell pais oblidat, q sembla q no sigui ni europa ni africa, i q és?doncs no hi és?? es clar q hi és!!!!!!!!o es q no heu llegit els meus rollos sobre saramago? bueno al tema, resulta q per primer cop dp d la revolució dls clavells ha sortit escollit un president de dretes....i es q la mare q ens va parir....l'Amèrica llatina cap a l'esquerra.. i Europa??al fondo a la derecha.... i vinga q no ha estat res...al cavaco li diuen el profesor (pq es professor es clar, d'economia per mes dades, d q sino?) i es veu q ha tornat pq ell va fer una bona tasca en aquest àmbit, l'economic, i ara com q portugal esta immers en una crisi doncs ha tornat a sortir dl baul, es veu q ho fa per altruisme, q el tio s'esta sacrificant la seva jubilació i s'ocupara amb molt d gust de la seva patria...pq dp vinguin aquests esquerrans i no fagin res més q criticar....si es q!!!!!!!!!1
(bueno dir q sembla q li falti al respecte al sr.cavaco i no eh, però clar m'hagues agradat q hagues guanyat algu altre...) en tot cas no criticare abans d'hora, esperare a veure q fa, si es q ens arriben els resultats es clar... espero q corregeixi les greus desigualtats q pateixen els portuguesos, q acabi amb la corrupció i q els torni la dignitat, llavors si q l'haurem d'anomenar PROFESSOR amb majuscules...

Estatut,...

2006-01-24T14:08:00.000-08:00

Ei, aviam si alguns de vosaltres pensareu q soc de sud amèrica...ja q només parlo de l'Evo... i no, realment sóc d bcn, el q passa q no he tingut temps d parlar sobre l'estatut, i la veritat es q encara no m'he llegit be el diari, avui no lhe comprat, i ahir em va fer mandra, vaig preferir quedar-me amb l'emoció provocada per l'Evo. hi ha gent q clarament ja diu q votara q no, pq no apareix el terme nació...,mmmm pero (sense posicionar-me eh! només qüestionant per qüestionar...) és tan important q apareixi la paraula nació?pq clar... som una nació?? volem ser una nació??realment aquest estatut representa al 90% dl poble d catalunya??
i referent a l'agència tributaria...home la veritat es q en això si q no hi tinc cap dubte...dieu-me pessetera si voleu, més q res és pq jo sempre he pensat q els comptes clars i la xocolata espessa tu, és a dir q siguem justos, a cadascú lo seu, i quan aquest tingui les necessitats bàsiques cobertes ajudarem a complementar a qui sigui... amb tot aquest és un tema complicat.
sentir-se nació= voler ser independents??? mira no ho se... això m'atabala, això si, si tan demòcrates som tots, pq no fem un referendum d'una vegada???? i deixem d dir q som els representants d no se quin percentatge de la població??? el passat no s'ha d'oblidar, però si q em de pensar en el futur, no ens podem estancar ni sobretot idear un passat ideal degut a que aquest fou esclafat per uns imperialistes, és a dir q el dret al referendum es una cosa bastant bàsica i mentre no es reconeixi aquest dret continuarem estant en una situació...mmm suaument com ho dic?bueno ja m'enteneu, així q es per llei hem d dir q volem ser...i dp ja direm el q som, q volem ser i ón volem ser... pq a on volem ser??? volem l'estat espanyol??volem l'estat catala?volem la federació iberica?? i si abol·lim l'estat???uufffffffffff quanta indecisió....vaig a canviar d tema... (seguiu llegint el blog q vindra a continuació, i siusplau feu-me comentaris, no em deixeu solaaaaaaaaaaaaa)
petonetes!

Evo president

2006-01-23T13:10:00.000-08:00

Aquest mati mentre llegia al diari pensava:hostia quin blog q fare avui!!!estava emocionadissima llegint la noticia d la presa d possessió de l'Evo!! i es q m'encanta, em fa mantenir l'esperança, i veure q es possible, q té un sentit el q faig. La veritat es q tenia por, havia escoltat (d'aquells mateixos q criticaven el seu jersei) q avui faria un canvi i aniria amb traje i corbata, jo, la veritat es q confiava en q no ho fes, em sembla un paio com cal, transparent, i ahir ja em va alegrar molt quan el vaig veure vestit d gran condor!!!!!!! es q no mho podia creure!!!!! i avui m'he emocionat! el tio amb el puny en alt i l'altre mà al cor! i es q ja n'hi ha prou de tanta opressió!!!! pq a partir d'ara no em penso refereir als països anomenats del tercer mon, del sud, subdesenvolupats, pobres... no no, prou de manipular el llenguatge i fer creure-ns el q no és a partir d'ara em referire als paisos empobrits, pq la veritat es q d pobres no en tenen res, començant per la seva humanitat i acabant pels recursos naturals q els son expropiats.
(bueno continuo amb la noticia) Avui Evo s'ha convertit en president de Bolivia!!!! esta disposat a actuar com cal, a fer politica, si a fer politica, a treballar per la vida d'una col·lectivitat i buscant el be comú i no buscant l'enriquiment d quatre corruptes.
Evo ha tingut bons punts en la sessió, per exemple ha fet un minut d silenci per aquells que en el seu dia van ser silenciats, i q poques vegades els deixem que recuperin la veu. També ha cridat l'atenció a un senador q s'estava adormint, si si, el tio ha parat el discurs i li ha picat la cresta!!! i es q ja ni ha prou home!! q és això?? vergonya els hauria d fer d'anar a chupar dl bote, indignació i impotencia és el q sento quan veig el congrés buit...
1 altra cosa q mha agradat es q ha anomenat alguns mitjans de comunicació: terroristes, i si, és q a vegades som victimes d terroristes mediatics, digueli terrorristes, diguelis hegemonistes culturals, tot i això hem d recordar q l'ultima culpa d q aquests mitjans existeixin la tenim nosaltres (lease los q aceptan d buen gusto el que! por la mañana)
i.. bueno tenia moltes coses i ganes per explicar, però ara ho deixo, no tinc ganes d continuar, una dona amb Alzheimer afirma q estar en una residència es com estar a la preso, si senyors, aixi es senten els nostres avis... i encara q no els hi treuen el nom.

Espero q us remogui la consciència

2006-01-23T11:43:00.000-08:00

Els que viviu segur
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l'hivern.
Penseu q això ha passat:
Us confio, aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer ,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.
(Primo Levi: Si això és un home)

Saramago i Evo

2006-01-11T14:56:00.000-08:00

El escritor portugués José Saramago defendió el martes la forma de vestir del presidente electo boliviano Evo Morales y opinó que quienes lo critican, como ocurrió en Madrid la semana pasada, demuestran la "soberbia estúpida de los pueblos civilizados". Durante la gira que lo trajo a España, Bélgica, Holanda y Francia, y posteriormente China, el líder indígena y cocalero boliviano no vestía el clásico traje occidental sino un pantalón negro de pinzas, una camisa y un suéter rayado que se convirtió en la comidilla de la prensa. Saramago calificó el "jersey", como dicen en España o "chompa" como dicen en Bolivia, de Evo Morales de "histórico" y consideró que la polémica suscitada se debe a la "soberbia estúpida de los pueblos civilizados". El premio Nóbel de Literatura 1998 fue más lejos en su reflexión, al afirmar que el surgimiento de Evo Morales en el panorama político latinoamericano es consecuencia del levantamiento de los pueblos indígenas, que "ahora ocuparán su lugar".

lliçó de moral

2006-01-11T14:54:00.000-08:00

una lliçó de moral trobada a "les intermitències de la mort" de J. Saramago, siusplau penseu-hi: Hi havia una vegada, a l'antic país de les rondalles, una família en q hi havia un pare, una mare, un avi que era el pare dl pare i aquell infant d 8 anys, un vailet. resulta q l'avi ja era molt gran, i per això li tremolaven les mans i li queia el menjar d ela boca quan estaven entaulats, cosa q causava gran irritació al fill i a la jove, q sempre li deien q anés amb compte, però el pobre avi, per mes q s'hi esforcés, no aconseguia aturar les tremolors, i encara menys si el renyaven, amb el resultat q sempre tacava les estovalles o deixava caure menjar a terra, per no parlar del tovalló q li nuaven al coll i q se li havia d canviar tres vegades al dia, a l'hora d'esmorzar, a l'hora d dinar i a l'hora d sopar. així les coses, i sense cap expectativa de millora, el fill va decidir posar fi a aquella desagradable situació. va presentar-se a casa amb una escudella d fusta i va dir al pare, a partir d'avui menjareu aqui, us asseureu al llindar d la porta pq es mes facil d netejar i aixi la vostra jove no haurà d preocupar-se per tantes estovalles i tants tovallons bruts. i aixi es va fer, esmorzar, dinar i sopar, el vell assegut tot sol al llindar d la porta, posant-se el menjar a la boca tan bonament com podia, la meitat se li queia a mig cami, una part d l'altra meitat li quia barra avall, no era gaire el q baixava pel q el comu d la gent en diu la gargamella. al nét semblava q no l'afectes el mal tracte q donaven a l'avi, el mirava, tot seguit mirava al pare i la mare, i continuava com si no en tingues res a veure amb tot allò. fins q una tarda, quan toranva d treballar, el pare va veure el fill treballant amb una navalla un tros d fusta, i es va imaginar q, tal com era normal i corrent en aquelles epoques remotes, es construia una joguina amb les seves pròpies mans. l'endemà, pero, es va adonar q no es tractava d cap cotxet, si mes no no es veia cap lloc on es poguessin encaixar unes rodes, i li va demanar, q fàs. el vailet va fer veure q no l'havia sentit i va continuar foradant la fusta amb la punta d la navalla, això passava en aquells temps en q els pares no eren tan espantadissos i no corrien a arrencar d les mans dls fills una eina d tanta utilitat per a la fabricacio d joguines. q no m'has sentit, q fas amb aquest tros de fusta, va tornar a demanar el pare, i el fill, sense aixecar la vista d la feina, va respondre, Faig una escudella per quan sereu vell i us tremolaran les mans, per quan us faran menjar al llindar de la porta, tal com heu fet amb l'avi. van ser paraules santes. va caure-li la bena dls ulls al pare, va veure la veritat i la seva llum, i a l'acte va anar a demanar perdo al progenitor i quan va arribar l'hora d sopar amb les seves pròpies mans el va ajudar a assure's a la cadira, amb les seves pròpies mans li va acostar la cullera a la boca, amb les seves propies mans li va netejar amb suavitat la barbeta, pq ell encara ho podia fer i el seu estimat pare ja no. Del q va passar dp no en diu res la historia, pero d ciencia molt certa sabem q si es veritat q el tros d fusta continua corrent per alguna banda. ningu el va voler ni cremar ni llençar, qui sap si pq la llìçò d l'exemple no acabes caient en l'oblit, qui sap si pel cas q a algu se li acudis algun dia acabar la feina, eventualitat no dl tot impossible d produir-se si tenim en compte l'enorme capacitat d supervivència dls esmentats vessants foscos d la naturalesa humana. Com algu ja ha dit, tot el q pugui passar, passarà, és mera qüestió d temps, i, si no arribem a veure-ho mentre correm per aqui, haura estat nomes pq no haurem viscut prou. de totes maneres, i pq no se'ns acusi d pintar-ho tot amb els colors d la part esquerra d la paleta, es pot admetre la hipòtesi q una adaptacio d'aquesta entendridora rondalla a la tv, dp d'haver-la recollit un diari, espolsades les teranyines, als empolsinats prestatges d la memòria col·lectiva, pugui contribuir a fer tornar a les malmeses consicències d les families el culte o cultiu dls incorporis valors d'espiritualitat d q la societat es nodria en el passat, quan el baix materialisme q avui impera encara no s'havia ensenyorit d voluntats q crèiem fortes i al capdavall han resultat ser la pròpia i insuperable imatge d'una desoladora feblesa moral. Conservem, però, l'esperança.

Simplemente Evo

2006-01-11T14:45:00.000-08:00

simplemente EVO, així és com va dir Evo q l'anomenessin dp d q al reunir-se amb no se qui (sindicats...) li diguessin una serie de títols honorifics, i ell va pensar:esto q és?? i va dir diexem-nos de tonteries, soc el colega Evo i anem al tema, q el tiempo es oro. q en penseu dl nou president de Bolívia? jo estic emocionadissima, m'encanta!!!!!!això et fa veure q no t'has de desesperar i q un altre món és possible!!!! bueno, suposo q vau veure aquell jersey d ratlles q va portar en les visites oficials, aquell dia escoltant unes quantes tertulies d'una gent q es fa dir intelectual, no tenien altre feina q en fotre-se'n, deien el zp l'havia d'haver rebut amb chandal ja ja ja q em moro. a mi em va agradar q anés vestit així, no se, es una senzillesa honrada i q recorda q no em d perdre els origens pq llavors corre'm el risc d perdre la identitat, avui tb llegia q aquest jersey és mostra d la seva incultura, incompetència... em sembla molt fort q associin el mode d vestir amb el nivell d coneixements d'una persona. i es q no podem deixar d'una vegada ser tan egocentrics?deixar de pensar q nosaltres som la millor civilització? i q els pobles subdesenvolupats han d seguir el nostre camí??? no se vosaltres però jo no tinc molt clar q nosaltres siguem un bon model, no ho se, només fa falta mirar on hem arribat i cap a on estem anant.... pq nosaltres no els imitem a ells?fora corbates!fora sabates q fan mal! i visca els jerseis d llana!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! diuen q aquest jersey q portava l'evo els fan les mares o les germanes, es a dir q a més d senzillesta hi trobem un toc d sentimentalitat, si es q es perfecte!!!! a mi d petita m'encantava portar jerseis q em feia la meva avia, era un orgull, a qui no li agrada portar alguna cosa feta a ma i a sobre per algu estimat????i es q es un doble orgull, tant pel q ho porta com pel q ho fa, pq quan algu fa algo amb les seves propies mans i es sent creador doncs és una d les màximes realitzacions...

2006-01-11T14:38:00.000-08:00

Saramago
Aquesta matinada he acabat les intermitències de la mort, jo no se si és q encara em dura l'eufòria o l'admiració que tinc cap a Saramago que em fa dir que aquesta és una d les millors històries d'amor que he llegit, és genial. és estranya eh la sensació que es te al acabar un llibre...per una part tens ganes q arribi pq necessites saber q passa però per l'altra no vols q s'acabi mai... no se com expressar-vos el q vaig sentir llegint aquesta novel·la, l'he d llegir sisuplau!! qui vulgui q me la demani, ara va la vanessa! es q llegint-la vaig recordar tantes coses, em va provocar tantes emocions, desde por i angunia al recordar la mort, al plor provocat per l'enyorança de persones estimades així com el preguntar-me per persones desconegudes però que em causaven gran admiració, com aquell violinista que sempre tocava al teatre quan anava amb el meu avi a veure sarsueles, si si aquest genere tan espanyol em portava a veure el catalanista del meu avi, es una mica contradictori però es així, moltes tardes de diumenge me les he passat veient/escoltant la tabernera del puerto,la del manojo de rosas, la verbena de la paloma, luisa fernanda...jajaja bueno doncs aqui hi havia un violinista, em cridava molt l'atenció, era un home gran, d'uns 60-70 anys, auster i no se per la forma en q cuidava el violi semblava que fos l'unic amor de la seva vida, em feia una mica de pena aquell home, no se es d'aquelles persones q dius son bona gent i necessiten amor, semblava q passes penuries economiques i ahir llegit a saramago me'n vaig enrecordar d'ell, no se q se n'haura fet, estara viu?estara mort? vaig plorar pensant en la solitud q tots patim en un moment o altre. (i ara ja mhe desviat i no se q mes volia dir), però em quedo tranquila havent recordat al vell violinista i a ell va dedicat aquest blog.