Kafka

parlant amb la Miriam em va tornar a venir al cap la metamorfosis, de Kafka, fa molt que la vaig llegir però em va marcar bastant, en cap moment veia aquell monstruós escarbat, sinó q veia al pobre Gregorio Samsa sol i sent humiliat i a sobre per qui més pot fer mal, la teva pròpia gent, sentia la decepció q ell va tenir, la solitud q estava patint, l'exili a sota al llit i la resignació per la seva condició. i es q tots som molt egoistes, realment veus com es comporta molta gent quan te algu diferent o malalt a casa i és q és això el q ens ve a dir kafka, ja que en el moment en q va escriure el relat ell ho estava, veus com em som d'hipòcrites, com només pensem en nosaltres matiexos i a sobre tenim el morro d'enfadar-nos quan ens ho recriminen o la poca vergonya d negar-ho, però per sort encara queda gent que mai deixarà de banda al Gregorio Samsa, són gent q val molt la pena, i q els q els tenen al costat no saben prou com son d'afortunats, i és q crec q sense ells el món no tiraria endavant, ja estariem tots morts, abandonats i sense gaudir de la seva companyia. oblidem-nos de si és diferent o no ens agrada, mirem qui és, com es comporta, q no ens enganyin i apropem-nos a tots els Samsa q hi ha en aquest món, pq al cap i a la fi uns sense els altres no seriem res.